En la darrera dècada hi ha hagut un interès creixent en validar els resultats dels tractaments amb Acupuntura a través del mètode científic. Aquest mètode té com a proves gold-standard l’Estudi Clínic Aleatoritzat (ECA) i el Metaanàlisi i constitueix la base del què avui en dia es coneix com a Medicina Basada en l’Evidència (MBE). Així, el nombre de publicacions sobre Acupuntura ha experimentat un creixement exponencial els últims anys.
El què segueix és una exposició, a grans trets i de manera general, de les limitacions, algunes inherents al propi mètode i d’altres a l’Acupuntura en si, sobre aquest sistema de validació aplicat al cas concret de l’Acupuntura. Tot i que considero necessari i positiu que, en el context actual, es treballi per a la plena normalització de l’Acupuntura com a eina terapèutica vigent i efectiva, al meu entendre, quan ens disposem a fer qualsevol avaluació, és bàsic qüestionar-nos si estem utilitzant un adequat instrument de mesura, per tal de poder fer els ajustos necessaris i, alhora, saber relativitzar les conclusions que se’n derivin.
L’Assaig Clínic, per definició, és un estudi experimental i prospectiu en el qual l’investigador provoca i controla les variables i en el que els subjectes són assignats de manera aleatòria a les diferents intervencions que s’avaluen. L’element clau de l’estudi és el grup control amb el què es comparen els resultats de la intervenció testada. Un altre element que li afegeix rigor i objectivitat és el grau d’emmascarament: l’estudi pot ser a doble o triple cec (ni pacient, ni terapeuta ni investigador saben quin tractament estan rebent o aplicant)
Aquestes característiques de l’Estudi Clínic Aleatoritzat de qualitat són les que garanteixen la validesa màxima quant a evidència científica. Però a l’hora de disenyar un estudi per avaluar un tractament amb Acupuntura tot sovint obliguen a alterar característiques pròpies, fonamentals i inherents de l’esmentat tractament. Dit d’una altra manera, entren en gran contradicció amb aspectes essencials i definitoris de l’Acupuntura en si mateixa.
Limitacions pròpies de l’Acupuntura
-Quant a diagnòstic
D’entrada, en Medicina Clàssica Xinesa, un símptoma o enfermetat s’entén com l’expressivitat particular que té una persona de manifestar un desajust o desquilibri en alguna de les esferes que la conformen: la física, l’emocional o l’espiritual. Així, una patologia en Medicina Occidental pot correspondre a diferents quadres diagnòstics en Medicina Xinesa, tants com persones hi ha. Igualment, cada un d’ells requerirà un abordatge diferent. Si s’estudia, per tant, l’eficàcia del tractament amb Acupuntura d’alguna patologia de diagnòstic occidental, s’haurà d’avaluar tota la diversitat de diagnòstics i d’abordatges corresponents a la interpretació de la Medicina Xinesa (cosa que dificulta el disseny de l’estudi i el control de totes les variables)
-Quant a tractament
La gran majoria de tractaments solen ser individualitzats, ja que, com hem dit, la visió de la Medicina Xinesa es centra en l’alteració pròpia, individual i única de la persona. És molt difícil, en general, estandarditzar tractaments, i si es fa, probablement, s’estarà perdent precisió terapèutica.
D’altra banda, cada cas pot requerir diferents tècniques, cosa que dificulta, un cop més, la generalització requerida per a establir el tractament placebo per al grup control.
Finalment, tant l’agudesa en el diagnòstic i en la individualització del tractament, com l’elecció de la tècnica més adequada i també l’aplicació de la mateixa depenen, en gran mesura, de l’experiència del terapeuta, ja que no es tracta tansols d’administrar un comprimit a tot aquell que consulti. Tots aquests aspectes són dificils de “controlar” en un assaig clínic que vulgui reproduir la realitat de la consulta de manera fidedigna.
Limitacions metodològiques
-Dificultat per establir el grup control
Com hem explicat, en l’ECA el tractament a testar es compara amb un tractament “fals” que serveix de control. En el cas d’avaluar medicació farmacològica, el que es fa és administrar un comprimit sense substància medicamentosa (anomenat placebo). En el cas de l’Acupuntura el que es sol fer és punturar punts inespecífics del cos (és el que es coneix com a “Sham acupuncture”). S’ha vist que els efectes de la “Acupuntura falsa” són més potents que altres placebos, ja que la inserció d’agulles “per se” té certs efectes neuroimmunobiològics generals. Això, doncs, pot afectar l’anàlisi i els resultats.
-Dificultat de l’emmascarament
Com hem dit, el doble-cec consisteix en el desconeixement per part del terapeuta i del pacient sobre si s’està administrant i/o rebent (respectivament) el tractament testat o bé el placebo. Tot i que s’han inventat sistemes, és força difícil disenyar estudis en què l’Acupuntor no sàpiga quins punts està punturant i en què el pacient no sàpiga si està sent punturat o no.
Per tot això, conscient dels temps que corren, lluny de criticar l’esforç per aproximar dues visions de la medicina, la salut i la vida tan diferents, i valorant en positiu l’interès creixent per difondre i generalitzar els beneficis de l’Acupuntura, considero desaforturnat voler fer passar tot el coneixement de què es disposa en el camp de la Medicina Xinesa pel “limitat” filtre del mètode científic, com a única via per provar l’evidència d’efectivitat dels seus tractaments, com a única via per validar-la. És com voler fer passar un elefant per la porta d’un cotxe, o com voler engabiar un ocell, o com treure-li la olor a una flor.
Només ho considero per evitar errors com el de la vinyeta.
Dit això, periòdicament aniré publicant alguns dels estudis que van sortint i que, malgrat tot, poden resultar-vos interessants.
En tot cas, la millor manera de saber si l’Acupuntura funciona o no funciona i si s’adequa al teu concepte de cura de la salut és venir a consulta, així que us hi espero a totes!
