Sovint a consulta, quan arriba el moment de punturar, ens preguntem amb el pacient a qui se li va ocórrer, un dia, que clavar agulles al cos podria tenir un efecte sanador. No és una tècnica que instintivament relacionem amb la salut, més aviat al contrari, pot arribar a semblar-nos fins i tot traumàtica: els objectes filants solen representar instruments amenaçants i “punxar a algú” té el doble significat d’irritar-lo o fer-lo enfadar, no pas de cuidar-lo d’una manera amorosa. D’entrada doncs, resulta lògic preguntar-se com va aparèixer i arribar a constituir-se aquesta curiosa manera de curar.
La primera explicació que, per influències culturals, podria venir-nos al cap seria la que diu que a partir dels primers estris filants/tallants, en èpoques prehistòriques, es va anar desenvolupant per un procés assaig-error. Aquestes vinyetes vindrien a exemplificar aquest argument.
El que qüestionava el Dr Bai (el doctor que va tutoritzar la meva estada al Chinese Traditional Medicine Guangji Hospital de Beijing l’any passat) era que, si aquesta fos l’explicació, l’Acupuntura hauria d’haver aparegut també a Occident. Si no hi hagués cap més condicionant, no s’explicaria que l’Acupuntura aparegués originària i exclusivament a Xina.
Segons ell, hi ha almenys quatre “pre-condicions” per a l’aparició de l’Acupuntura, que la defineixen i ubiquen originàriament:
La primera. Cosmovisió: La integració de l’Home i el Cel. La filosofia i cultura clàssiques xineses, seguint vies tradicionals amb forta influència Taoista, entenen que Tot és U, que l’Home (com a manifestació de la vida) és una extensió més del Cel (la naturalesa, allò previ a la vida); per tant, coneixent i respectant els ritmes dels fenòmens naturals i les seves ressonàncies, obtindrem les guies per a moure’ns en armonia i correspondència, cultivant i preservant la vida i el que ens du a ella. Per a comprendre amb profunditat aquests aspectes, i vivenciar-los, calen mestres, persones iniciades en aquestes vies i amb llarg recorregut. Afortunadament avui en dia encara se’n troben: en tornar de Xina vaig conèixer els companys de la Escuela de Medicina Clásica China de Barcelona (medicinaclasicachina), sota la direcció del prof Manu Moreno, on un cap de setmana al mes, seminari rera seminari, aportem llum als molts misteris i aprenem a donar operativitat a tot això.
La segona. El control de les inundacions i la comprensió del curs i del fluir de les Aigües. A diferència d’Occident, on les crescudes del riu Nil eren periòdiques i mesurades, i per això esperades i ben rebudes pels habitants de la mitja lluna fèrtil, ja que els permetien dur una regularitat i ordre en la rotació dels cultius; a Xina, degut als Monzons, les precipitacions eren intenses i més irregulars, cosa que provocava inundacions freqüents i grans destrosses. Això va obligar a planificar i elaborar un sistema de regulació basat, primordialment, en els drenatges i sistemes de circulació colaterals, evitant en el major grau possible, les preses o dics, que retenien l’aigua i si plovia en quantitat es desbordaven, provocant encara més desastres. Aquesta comprensió del fluir de les Aigües dels rius, sempre en moviment, es trasllada perfectament, en ressonància, als rius del nostre cos (els “meridians” d’Acupuntura)
La tercera. El reconeixement i l’aplicació del concepte de Qi, la força vital fonamental. Existeix més d’un ideograma de Qi. El més conegut expressa la idea que el Qi és el material i la força invisible que ens permet la vida. És el que respirem i el què ens permet respirar, el què mengem i el què ens permet menjar, i també el què ens origina des dels nostres pares. Si no hi és morim, si malfunciona, emmalaltim. Seria l’alè que circula en cada un de nosaltres que ens permet el dinamisme de la vida, l’alè que compartim i que ens vincula a la naturalesa o al Cel.
La quarta i ja última. La identificació dels “Meridians” en el cos humà. Hi ha diversos mots per fer referència al concepte: “Meridians” (del planeta Terra), “Cursos o Canals” (dels Rius a la Terra), “Venes” (del Cos humà)… Són ubicacions, sistemes de coordenades per on es desplaça i circula d’una manera determinada el què alenta la vida: el Qi, la sang, l’Aigua… Seguint la idea d’integrar l’home i la naturalesa, els xinesos van identificar els principals rius del país i els van fer correspondre amb cada un dels “meridians” del cos humà, atenent a les seves característiques. De la mateixa manera, altres funcions en la naturalesa ressonen en cada un dels meridians del nostre cos.
Així, segons el Dr Bai doncs, reunides aquestes quatre pre-condicions bàsiques (que es van donar al seu moment a la Xina i no a altres llocs del món) s’explica que s’arribés a concebre aquest sistema de medicina pel qual, actuant amb objectes precisos com és la punta fina i filant d’una agulla, sobre uns punts concrets ubicats al nostre cos, es pot reinstaurar l’estat de salut de l’individu, contribuint al reequilibri a tants nivells.
