En el llibre Mujeres invisibles, Carme Valls fa un repàs profund i exhaustiu sobre com la mirada esbiaixada del sistema mèdic actual contribueix a mermar l’harmonia i la salut femenines.
Comenta que és del tot indispensable visibilitzar els condicionants educacionals/culturals (androcentrisme), biològics (diferències entre sexes), psicològics, laborals i vitals (context personal, social) a l’hora d’avaluar els problemes de salut, ja que si aquests aspectes no es consideren, les interpretacions i actuacions resultants poden ser errònies i, fins i tot, perjudicials, arribant per exemple a medicar-se problemàtiques socials, culturals o processos biològics naturals, com vam veure en l’escrit anterior.
Un exemple sobre com l’educació en qüestions de gènere influeix en la salut seria el de la concepció que l’agressivitat no és femenina, la consigna del no queixar-nos massa, del no expressar els sentiments negatius, el “tragar”. Aquesta submissió als condicionants establerts i la repressió “per educació” de les emocions (en concret de la ràbia i/o la tristesa), deriven en quadres d’ansietat i depressió, patologies curiosament més freqüents en dones, que sovint es mediquen amb fàrmacs antidepressius i ansiolítics, contribuint així al sotmetiment a les causes que les provoquen i a la manca de llibertat i autorealització.
Un altre exemple de com el context cultural dominant tenyeix el model mèdic actual són els biaixos de gènere en l’avaluació i en l’atenció a la Salut mental, lligats a la concepció que cos i ment funcionen per separat (fragmentació dels problemes de salut i de la vida). En aquest sentit, problemes de fons de relació, d’afectivitat, de pobresa o de rol poden expressar-se amb símptomes físics de cansament, desànim… i passen directament al calaix de la salut mental com a histèria, depressió o ansietat. El llibre diu: “Històricament, la proesa de les dones… és haver sobreviscut segle a segle, a les proves de la foguera, del linxament i de l’hospital psiquiàtric”. Primer perseguides per bruixes, coneixedores dels cicles naturals, de les plantes i dels remeis naturals. Després per rebels en la lluita històrica per expressar la seva sexualitat i altres drets fonamentals reprimits. I actualment per reivindicar física i psicològicament un seguit de desigualtats de gènere.
Aquest sistema mèdic occidental, modern i patriarcal ens interpreta separant allò corporal de l’experiència mental, ens fragmenta. Cada dolor de cada part del cos és per una causa diferent, així calen diferents especialistes i diferents medicacions. Al separar el símptoma corporal de la realitat global és més senzill culpabilitzar les dones dels seus malestars minant-ne, a més, l’autoestima: no t’organitzes prou bé i no arribes a tot, et queixes massa, ets menys resistent i el cos es queixa… No serà que la font del dolor rau en una càrrega històrica de silencis, desigualtats i invisibilitats?
L’Acupuntura, com venim explicant, no fragmenta, sinó que integra: tota expressió de dolor parla del mateix en les seves múltiples dimensions. No divideix cada part del cos, ni cada esfera de la persona, sinó que procura anar a l’arrel i des d’un punt, desfer el malestar en totes les seves formes de manifestació. Així, l’agulla, la intenció, la paraula i l’acció, tant de l’acupuntora com de la pacient, són una, van en la mateixa direcció i aquest és el tractament.
Aquests quadres d’ansietat i depressió que comentàvem unes línies més amunt, des de la medicina xinesa, són quadres de repressió de la fusta yin, com si a un arbre que brota li impedíssim desenvolupar la força que du implícita la fulla que neix. Aquesta obstrucció a un moviment natural genera calor intern, que puja i crema per dins… (ressona a migranyes, a mal de cap, a crisis d’ansietat, a angoixa… i si perdura en el temps, aquesta força interna que s’esgota, genera estats de depressió i apatia, cansament físic i desgana). Hi ha punts d’acupuntura que tracten aquest quadre i paraules que identifiquen aquestes dinàmiques, quan són correctes i quan no… i tot plegat conforma el tractament de la persona. A aquest abordatge, li veig un toc més feminista, per global, integrador i igualitari.
Els trastorns alimentaris en l’adolescència, que també són més freqüents en dones, parlen des de la medicina occidental (moderna, patriarcal) de distorsió a nivell cerebral de la pròpia imatge, punt. Des de la medicina xinesa s’interpreta que hi ha una distorsió de tots els símbols, dels elements estructurals que defineixen voluntats i desitjos. La societat actual, la medicina i les famílies prefereixen reduir-ho a una enfermetat del cos, enlloc d’analitzar tots junts, pare i mare inclosos, què és el que no funciona en la seva relació, en les seves expectatives i en la seva afectivitat. Això, en la medicina xinesa, té ressonàncies en uns meridians i punts concrets, per tant, implica que hi ha una interpretació més acurada i precisa del problema i una traducció en el cos. Altre cop agulla i paraula en la mateixa direcció, des de i cap al cor, em semblen i em resulten més capaces de resoldre el problema real que un fàrmac, no?
Així, un cop més, l’Acupuntura desplega una mirada feminista, també en les qüestions de salut mental.
